Els índex bursàtils

Existeixen moltes borses en el món, en que cada regió té la seva, com per exemple, a Espanya tenim la de Barcelona, Madrid, Bilbao i València. Per tal d’agrupar les empreses que cotitzen en borsa en base a les característiques comunes que poden tenir les seves accions (ja sigui per pertànyer a un mateix sector com participar en una mateixa borsa), es creen els índex bursàtils. Aquests tracten de reflactir les variacions o rendibilitats mitges de les accions que els composen.  A continuació exposem alguns exemples d’índex bursàtils repartits per les regions més importants.

A Europa existeixen molts, dels quals destaquem l’IBEX 35 i el DAX. El primer recull les 35 empreses amb més liquiditat que cotitzen en les quatre borses espanyoles. En aquest índex podem trobar empreses com Abertis, Banc Santander, Repsol, Gas Natural, Iberdrola, etc. Pel que fa el DAX, és l’índex més important d’Alemanya. Aquest, recull les 30 principals empreses cotitzades a la Borsa de Frankfurt seleccionades per la seva capitalització i contractació. Algunes empreses que hi podem trobar són Bayer, Deutsche Bank, E.ON, etc.

Als Estats Units destaquem el Dow Jones i el Nasdaq 100. El primer és un cas peculiar, ja que no és ben bé un índex exacte, sinó hi ha diferents índex bursàtils dins del Dow Jones, tants com 130.000. Destaquem el més important, el Promig industrial Dow Jones que recull les 30 empreses més importants i representatives de EUA. El Nasdaq 100, en canvi, recull les 100 empreses de més capitalització bursàtil, però no financeres. Aquí hi podem trobar Apple Inc., Google Inc., Amazon.com Inc, etc.

I per acabar, a la regió asiàtica, l’índex més important és el Nikkei 225, el qual recull les 225 empreses amb més liquiditat de la Borsa de Tokyo (Japó). Hi podem trobar empreses com Canon Inc, Casio Computer Co Inc, Showa Denko K K , etc.

El gegant informàtic defalleix en borsa

Com fan les empreses per aconseguir capital? Podem trobar diversos mètodes per captar-ne, ja sigui mitjançant l’ampliació del capital per part dels socis, demanant préstecs a les entitats bancàries, venent actiu no corrent, emissió d’accions… Ens centrarem en les accions. Aquestes són títols de propietat d'una part del capital d'una empresa, concretament de les Societats Anònimes. Quan una empresa ven accions significa que està compartint la propietat d'aquesta amb inversors cedint el control a aquests. Qualsevol accionista té certs drets polítics que el permet participar o decidir alguns aspectes de l'empresa, com el de votar en la Junta d’Accionistes, i drets econòmics, és a dir, participar en els beneficis de l’empresa.

És fàcil convertir-se en accionista? On has d’anar? Qualsevol persona pot ser-ho? Per convertir-se en accionista pots anar al mercat primari, on es col·loquen per primer cop els títols que s’emeten, oferint al públic nous actius financers, o també al mercat secundari conegut com a borsa. Podem afirmar que hi ha una gran llibertat d’entrada i sortida, és a dir, tant les barreres d’entrada com les de sortida són baixes. Això és positiu perquè facilita el procés de captar capital i a més, evita possibles conflictes. Per tant, qualsevol persona podria convertir-se en accionista.

Per acabar, explicarem el cas de l’empresa Apple, una empresa internacional amb un èxit que es supera cada any, mostrant un increment de les vendes d’un 5.7%. El fet és que les vendes d’aquest últim trimestre del 2013 havien incrementat a unes xifres rècord de 51 milions d’Iphones, 26 milions d’iPads i 4,8 milions d’ordenadors Mac, però això no havia estat suficient pels accionistes ja que s’esperaven unes vendes superiors als 55 milions d’unitats d’Iphones, per tant, aquesta decepció de vendre menys va comportar que les accions de Apple baixessin un 8% en Bolsa. Aquesta notícia és recolzada pel següent article:

http://elcomercio.pe/economia/mundo/apple-reporto-ganancia-neta-us13100-millones-noticia-1705589

Ens preguntem, totes les empreses van a un mateix mercat de valors?

La qualitat i el baix cost poden anar de la mà

Sempre s'ha dit que per crear una empresa amb un avantatge competitiu, és a dir, una virtut única de l'empresa davant dels competidors, havia de focalitzar-se en un dels dos avantatges principals: el lideratge en costos o la diferenciació de producte. Al llarg dels anys hem pogut veure empreses que han triomfat gràcies al seu avantatge competitiu, un exemple de lideratge en costos seria McDonald's, que amb un personal molt poc qualificat i una qualitat de menjar inferior a la dels restaurants, aconsegueix poder vendre el seu aliment per un preu molt i molt baix. L'altra cara de la moneda seria Apple, que com podreu intuir, té una política de diferenciació de producte. Aquesta companyia crea uns productes realment diferents als de la competència, això fa que els consumidors d'aquesta marca els comprin encara que els competidors els puguin donar una alternativa que ofereixi beneficis semblants per un preu força més baix.

Bé, ara sabem que sent diferents o reduint costos podem crear una empresa amb un avantatge competitiu que ens permeti posicionar-nos de manera favorable al mercat, però... no podríem ajuntar les dues avantatges? Sempre s'ha pensat que era molt difícil situar-se en un dels dos avantatges, doncs imagineu ambdós alhora; es possible? Sí, de fet hi ha empreses que ho han aconseguit, fent de la seva companyia un negoci imparable. Aquesta estratègia rep, comunament, el nom de BBB, és a dir: bo, bonic i barat, les tres característiques essencials d'aquesta estratègia.

Tots ens preguntem com es pot fer un producte de qualitat i vendre'l més barat que la competència, anem a posar un parell d'exemples que ens aclareixin els dubtes. El primer seria Ikea que ofereix mobles amb estil però a un preu molt reduït. Ikea és capaç de reduir costos gràcies a la subcontractació dels seus productes i al seu bàsic nivell de serveis ja que és el client el que ha de muntar els mobles i el que els ha de portar a casa.

Un altre cas seria el de Zara, que no redueix costos subcontractant, sinó que internalitza la producció per tal de tenir la seva roba llesta en 3 setmanes, així es pot adaptar als gustos i preferències dels consumidors. Això fa que no tingui gaires excedents  i per una altra banda no gasta gens en publicitat (un 0,5%) ja que la publicitat és al carrer amb la gent que porta la seva roba (Segons l'article publicat a la revista "Actualidad Económica": "Por qué la crisis no pasa por Zara" al desembre de 2011: http://www.actualidadeconomica.com/2011/12/zara.html).

Hem pogut veure que sí que es viable; amb una política de costos imaginativa que no s'acostuma a aprendre a les escoles de negocis es pot aconseguir una mercaderia de qualitat reduint molt els costos per poder oferir als consumidors un producte bo, bonic i barat.

La crisi tenyeix de blanc les marques

Sempre s’ha dit que en el supermercat hi ha dos tipus de marques, aquelles marques que són marques del distribuïdor que s’acostuma a anomenar-les MARQUES BLANQUES, i aquelles marques que no són del distribuïdor sinó que són comprades las fabricants, que s’anomenen PRIMERES MARQUES. 

El desenvolupament de les marques blanques va començar al 1975 amb el que s’anomenava productes lliures. El nom de marca blanca va ser adquirit perquè els primers productes de marca blanca que es venien, els seus respectius envasos acostumaven a ser blancs. Les marques blanques sempre s’han considerat una estratègia de B2C (Business to Consumer), que relaciona les empreses amb les seus clients. L’objectiu de les marques blanques és aconseguir una fidelitat comercial amb els productes del establiment, com per exemple Mercadona, que ven productes Hacendado.

Els avantatges de les marques blanques respecte les primeres marques són que els productes que s’ofereixen són més barats tant per els consumidors com per els distribuïdors ja que els hi costa menys diners. Acostumen a tenir la mateixa o inclus més qualitat que les primeres marques. I per últim incrementa l’oferta dels productes i la seva varietat. I els inconvenients : el consumidor pot pensar que els controls de qualitat seran menors per tal d’estalviar costos de producció i pot ser que el distribuïdor canviï de fabricant i el client no se n'adoni.

En la època de crisi econòmica que estem en l’actualitat, podem observar que la gent compra molt més marques blanques que primeres marques a causa de la relació qualitat preu. Hi han supermercats que asseguren que les vendes dels productes de la seva cadena de distribució (marques blanques) han ascendit un 20% en l’època de crisi econòmica. A Espanya les marques blanques estan tenint molt de protagonisme actualment, tant és així que és el quart país d’Europa amb una quota de mercat de marques blanques més elevada (34%) i 1 de cada 4 euros gastats  en alimentació envasada és marca de la distribució. 

En enquestes fetes als consumidors, obtenim que el 70% dels consumidors pensa que els productes de marca de distribució són tant bons com les primeres marques. I per últim trobem que la venta de primeres marques està descendint perquè la gent ja no prioritza una marca davant d’un producte de marca blanca que segurament esta molt millor de qualitat que el de marca.

El sector no és un client important

Els productes homogenis són aquells que són idèntics entre si o indistingibles els uns dels altres perquè tots satisfan la mateixa necessitat, per tant, el consumidor  no troba cap diferencia alhora d’adquirir un o altra. En aquests casos és quan el sector  pren menys importància. Aquestes situacions les trobem en supermercats, gasolineres, aerolínies... llocs on els productes que es venen són homogenis.

Prenem com a referència els supermercats, qui no ha entrat mai a un supermercat? Heu pensat mai quina és la raó que fa que aneu a aquell supermercat i no a un altre? Potser és una pregunta que mai us heu plantejat i que és bastant atípica però és interessant analitzar-la. Normalment hi han diverses opinions dels consumidors sobre els motius per els quals van a aquest establiment, ja sigui, proximitat, el preu dels productes, el tracte als clients, la qualitat, etc... però la majoria de vegades els consumidors no tenen un perfil ideal de supermercat, si més no, simplement busquen el producte que satisfà les seves necessitats. Això és degut a que el sector no és un client important, tal i com hem esmentat anteriorment.

Totes aquestes circumstàncies provoquen canvis en les estratègies a seguir dels supermercats per poder retenir i mantenir la seva clientela. Per tant, l’objectiu principal dels supermercats és la fidelització dels clients, a partir de Programes de Fidelització. Aquests programes actuen com a vincle de decisió a l’hora de triar el lloc on realitzar la compra. Les avantatges principals de formar-hi part són els descomptes i promocions, els regals, premis i bonificacions. Per tant, possiblement vosaltres com a consumidors podeu estar en aquesta situació i ara ja podreu explicar  el motiu per el qual aneu a aquest supermercat.

Finalment, considereu que actualment les marques blanques superen les vendes de les marques de fabricant?

Rivalitat: per necessitat o per interès?

En el mercat, coexisteixen molts productes de diferents empreses, però que satisfan les mateixes necessitats dels consumidors finals i, per tal d’augmentar la quota de mercat, es poden generar certs conflictes entre marques. Aquest fet és anomenat com a rivalitat entre competidors, segons Porter.

Les empreses que mantenen aquesta lluita constant per créixer dia a dia, tenen diverses mesures de rivalitat: augmentar serveis, introduir nous productes al mercat, competir en preus, o, la opció més coneguda, les lluites publicitàries, en que l’exemple més clar és la rivalitat que mantenen Coca-Cola I Pepsi.

Tot va començar després del naixement de l’empresa Pepsi (1893), la qual va suposar un nou competidor per Coca-Cola. Pepsi va llençar una campanya publicitària agressiva comparant-se amb la marca competidora. També va optar per una política agressiva en preus, és a dir, va baixar els preus per sota dels de Coca-Cola per tal d’augmentar les vendes. Totes aquestes disputes són l’inici d’una rivalitat que encara perdura a l’actualitat.

Ara bé, això és bo de cara al consumidor? Com ho pot percebre? Creiem que, en general, els conflictes que tenen les diferents marques, tenen una part positiva pels consumidors, ja que possiblement puguin baixar preus per tal d’augmentar vendes (tal i com va fer Pepsi als inicis), o una part negativa, la qual es poden descentrar de l’objectiu de satisfer les necessitats dels consumidors i passar a centrar-se en com contestar a la competència de certa campanya publicitària la qual els ha atacat.

Tancar negocis no és gratuït!

Quan un negoci no aconsegueix els beneficis necessaris per continuar exercint la seva activitat, es planteja tancar l’empresa i per tant sortir del mercat, però, és bona idea sortir del mercat?

Per contestar a aquesta pregunta ens centrem en les barreres de sortida. Aquestes, engloben tots els inconvenients que ens podem trobar quan una empresa vol sortir del sector on opera. A vegades, sortir del mercat no és gratis, és a dir, hi han moltes obligacions darrera,  com per exemple actius especialitzats, costos fixes de sortida, barreres emocionals, restriccions socials...

Aquest fet el podem explicar mitjançant l’exemple de l’aerolínia Spanair. La companyia va haver de fer front a unes barreres de sortida molt elevades, és a dir, per tancar el negoci havia de pagar unes indemnitzacions les quals ascendien a 80 milions d’euros. I això no és tot, les seves obligacions es xifraven en 300 milions d’euros, segons l’article “Las claves del cierre de Spanair”, en el diari ABC.

http://www.abc.es/20120130/economia/abci-claves-cierre-spanair-201201300938.html

Amb aquest exemple hem vist que realment tancar un negoci és costós, per tant, aconsellem que abans d’obrir un negoci seria interessant analitzar situacions futures que puguin esdevenir desfavorables per l’empresa.

Per finalitzar, què en penses de la rivalitat entre competidors? Per què?

Actualment, quins sectors són més accessibles per invertir?

Tenint present la situació econòmica actual, pot dificultar la inversió en nous projectes, així com treure’n rendiment d’ells. Per tal d’aconseguir millors resultats en el futur, s’ha de fer un estudi exhaustiu del sector on es vol entrar, en que un aspecte important són les barreres d’entrada existents en aquell mercat.

Segons l’evolució del món empresarial, s’ha tret la conclusió que els nous sectors del futur seran els de les TIC, l’energètic, el sector financer, I+D en medicina (tal i com esmenta el blog "Emprendedores preguntan" en l’article "Los sectores de futuro. Dónde invertir y emprender"). Aquests sectors futurs requereixen d’una inversió en capital elevada, per tant, es poden convertir en mercats amb  barreres d’entrada alta.

Respecte als comentaris, trobem que el sector de les aplicacions per smartphones és dels pocs que resulta més atractiu. És un negoci en que les seves barreres d’entrada van enfocades en el capital, però també hi ha altres factors molt importants: Els coneixements tècnics necessaris per fer bones aplicacions i la publicitat que se li ha de donar a aquestes noves aplicacions. Tot i que, les barreres d’entrada no poden ser excessivament altes, els beneficis que se’n treuen són elevats, poden arribar a la xifra de 24.553 milions de dòlars. Això, recolzat amb el següent article:

http://www.hoy.com.ec/noticias-ecuador/las-aplicaciones-produciran-mas-de-24-553-millones-en-2013-577176.html

Per acabar, imagineu que l'empresa va malament, quins sectors són els més difícils de sortir-ne? Per què?

Benvinguts a The Business Corner

Benvinguts lectors a The Business Corner, un blog d'opinió empresarial on tothom pot participar-hi.

Aquest blog sorgeix de la mà de quatre alumnes de la Universitat Pompeu Fabra, del grau en Ciències Empresarials - Management. Ens presentem, som: Jacob Ferrer, Eduard Taltavull, Manel Vera i Tània Xatart.

Hem creat The Business Corner per analitzar i donar la nostra opinió sobre fets que succeeixen en l'actualitat empresarial i/o qualsevol tema relacionat amb el món dels negocis. Així com també, busquem una interacció amb els lectors, oferint-los un espai on expressar la seva opinió.

Per finalitzar, volem llençar una pregunta pels lectors i així obrir una mica de debat sobre un tema d'interès empresarial.

Imagineu que voleu crear una nova empresa, en quin sector creieu que podreu accedir més fàcilment? Per què?